Elisava

Brodadora, noble

  • Naixement:c. 1100
  • Defunció:c. 1122
  • Llocs de vinculació:Urgell
  • Condició:Artesana artista: brodadora
  • Relacions familiars:

    Fins ara la documentació no ens ha proporcionat notícies sobre les relacions familiars de la brodadora Elisava.

Biografia

Elisava, com moltes altres artistes o artesanes de l'època del romànic, va deixar ben poques notícies a la documentació que permetin confegir una breu biografia. Elisava no va voler, però, ser una més de les moltes artistes i artesanes anònimes, ella va brodar el seu nom reconeixent l'autoria del penó de Sant Ot, amb les següents paraules: Elisava me fecit.

La presència de figures femenines orants o oferents en les tres franges que pengen del penó o estendard ha fet que alguns estudiosos identifiquen la figura central com la representació d’Elisava com a comitent del brodat, envoltada d'altres dones oferents. No es pot descartar totalment aquesta hipòtesi, però el que sí és clar, com pensen d'altres estudioses, és que Elisava fou l’artista brodadora, una experta que va fer una obra amb un brodat delicat i preciós.

Qui era Elisava, qui era la seva família, d’on procedia? Totes aquestes preguntes romanen encara ara sense resposta segura. Podem, això sí, formular algunes hipòtesis plausibles. Elisava podia ser una gran artista brodadora que podia treballar per la catedral o pel bisbe d’Urgell, o podia ser una monja artista brodadora, a la qual se li encarregaven obres per l’alt clero urgellès. O potser, Elisava era l’artista i la comitent. La unitat i la bellesa de l’obra permeten pensar, o bé que l’artista brodadora i la comitent eren la mateixa persona, o bé que entre ambdues hi havia una relació molt estreta; aleshores seria possible pensar en una dama, experta brodadora, de l’entorn de Llúcia de Marca, casada amb Artau I de Pallars, i mare del destinatari de l’estendard, el bisbe d’Urgell Ot, és a dir, Sant Ot bisbe d’Urgell (+1122). Aquesta hipòtesi permet relacionar la imatge oferent que figura al mig del penó, amb la de la pintura del mural del monestir de Sant Pere de Burgal, en la qual Llúcia de Marca ofereix el mural.

Elisava, quan es reconeix autora del penó, no només va aconseguir que no es perdés la memòria del seu pas per la vida, sinó que va recrear la vida, mitjançant l’antic i sagrat art de donar formes i colors a la irrepresentable divinitat per mitjà del teixit, el brodat, és a dir, de tècniques vinculades als seus afers més quotidians, i també per mitjà del dibuix i la pintura.

Les recerques visuals d’aquestes artistes medievals, l’impuls de pintar, il·luminar, brodar... sorgeixen de la trobada amb altres dones del seu temps i connecten amb les dones d’avui. Aquestes artistes que ens han deixat el seu nom ens mostren com és possible cultivar la individualitat sense desconèixer les relacions en les quals el talent madura.

Les dones medievals de diferents classes i estament dedicaven bona part de la seva vida a filar, teixir i brodar. Era una labor utilitària, però també creativa, i sortien de les seves mans veritables obres d’art, especialment les teles dedicades a les vestidures litúrgiques i als ornaments de les esglésies, o bé les destinades als aixovars funeraris de personatges rellevants.

Sembla que la majoria de les artistes del fil, que van treballar les magnifiques peces que s’han conservat fins als nostres dies, eren dones; de fet els aixovars de les esglésies i les vestidures sacres continuen sent realitzats avui per dones, religioses o laiques.

Obra

Es tracta d'un penó o estendard brodat amb fils de seda amb tons vermellosos i daurats, sobre una tela de lli. L'obra procedia de la Seu d'Urgell, i en l'actualitat es conserva al Museu de la Indumentària de Barcelona. Sense que hi hagi unanimitat entre els estudiosos i estudioses el penó s’ha datat vers el segle XII.

El penó està presidit pel Pantòcrator dins de la màndorla mística envoltada pel tetramorf símbol dels evangelistes, i complementat amb una sanefa amb motius vegetals. Del penó pengen tres franges brodades i del mateix teixit, en les quals apareixen representades figures femenines orants o oferents.

Fonts bibliogràfiques i documentals

Baraut, Cebrià (1980). «Els documents dels anys 981 a 1010 de l'Arxiu Capitular de la Seu d'Urgell», a Urgellia, III, docs. 232, 233.

Franchi, Donatella (2004).  Matrice. Pensiero delle donne e pratiche artistiche. Suplement al núm. 68 de Via Dogana. Rivsita di pratica politica. Milà: Libreria delle Donne di Milano, marzo.

Franchi, Donatella (2004). «Cómo actúan la disparidad y el deseo en las prácticas creativas de las mujeres. Una reflexión de imágenes y palabras», a DUODA. Revista d'Estudis Feministes, 27, p. 109-124.

Varela Rodríguez, M. Elisa  i Teresa Vinyoles Vidal, Sembrant llums i colors: Les empremtes d'algunes artistes medievals, a La diferència de ser dona. Recerca o ensenyament de la història (en castellà, alemany, anglès i italià) a  www.ub.edu/duoda.

Vinyoles, Teresa (2003). «Las mujeres del año 1000», a Aragón en la Edad Media, XVII, Saragossa, p. 5-26.

Vorágine, Santiago de. La leyenda dorada, Madrid: Alianza Forma, vol. 2.

Weil Carr, A. (1976).  «Women artists in the Middle Ages», a Feminist Art Journal, 5.1. , p. 5-10.

 

http://www.ub.edu/duoda/diferencia/html/es/secundario13.html

Pendó de sant Otó. Obra d'Elisava

Es pot llegir a l'esquerra del pantocràtor: ELISAVA ME FECIT. Museu de la Indumentària, Barcelona, procedent de la Seu d'Urgell.

 

http://www.ub.edu/duoda/diferencia/html/es/secundario13.html

Pendó de sant Otó. Obra d'Elisava

Es pot llegir a l'esquerra del pantocràtor: ELISAVA ME FECIT. Museu de la Indumentària, Barcelona, procedent de la Seu d'Urgell.

Autoria de la fitxa: M. Elisa Varela Rodríguez